nens, al pati!

"Els nens d'abans jugàven per jugar. Amb sabates de carrer. Ara tenen pilotes reglamentàries, uniformes, botes, vestidors, dutxes, entrenadors amb carnet. Se saben de memòria les tàctiques del fora de joc, practiquen l'u més u, saben jugar amb un o dos pivots. Toquen la pilota com mai cap nen del meu temps l'havia tocada. Però no riuen. Suen, sofreixen. I surten del camp amb el cap cot, quan perden. Jo no recordo res tan èpic, tan lliure, com els anàrquics partits de la meva infància. El joc d'avui, en canvi, s'ha convertit en una obligació més. Els ho donem tot, als nens. Els aviciem. Però els hem robat els seus tresors: la llibertat, l'instint i la ignorància."

"Els nens ara viuen, com els pollastres, en granges. Els engreixem perquè puguin produir. Però els neguem l'aventura, el risc i el dolç racó de la ignorància. Controlats desde el bressol per pares, pediatres i pedagogs: quin espai hem deixat als nens per construir els seus secrets o desplegar l'instint? A mesura que passen els anys, la broma es confirma; la infància s'allarga molt, però la felicitat s'escurça."

Antoni Puigverd.


Al Seminari, em comentat aquest text, i han sortit temes molt interessants.

Els nens ja no saben a què jugar, son els monitors, entrenadors...els que trien els jocs.

Recordeu el moment en el que el professor deia: “nens, cap al pati!” dubtàvem? No.
Al contrari, sortíem molt ràpid a veure qui era l’últim en arribar i li tocava parar, a veure qui era el primer i el segon “capi” i li tocava escollir amb qui volia anar d’equip, treure la corda per posar-se a saltar cantant les típiques cançons..això i més, o simplement córrer , córrer seguint al trapella de la classe que et treia l’entrepà.. Mil coses, mil històries, però mai preguntàvem a que podíem jugar.

Què ha passat a l’actualitat? La infància ha desaparegut ara els adults planifiquen tot el temps lliure dels nens amb activitats extraescolars, és un concurs de veure quin fill te més activitats a fer? Perquè no els deixem divertir-se?

La única manera que tenen ara de passar-ho bé, és estar enganxats a màquines. Els nens passen gran part del seu temps lliure veient la televisió o jugant a videojocs.

Recordo en el meu cas, els estius al carrer, les hores i hores de jocs amb tots els amics del barri, tots de diferents edats junts jugant i rient fins que la mare ens feia entrar cap a casa. Això ja no es veu, segueixo vivint al mateix barri i això ja no passa. On son els nens?

Qui ets tu?

A l'assignatura de Comunicació oral, escrita i digital, l'Imma ens va proposar que triéssim un company de la classe i li féssim un muntatge en el qual es veiessin representats els aspectes que creiem que l'identifiquen.

Jo vaig triar a la Raquel perquè és una noia que des de el primer moment que ens vam conèixer ens vam caure molt bé i ara encara ens avenim d’allò més bé.

És una noia molt extrovertida, que li encanta riure, passar-s’ho bé, és molt simpàtica i sociable amb tothom.

He triat aquesta foto per dues raons, perquè representa per una banda, una cosa que em va sobtar molt, i es el fet de que no depèn de noves tecnologies com el mòbil o el facebook. A diferència del que trobem actualment en la societat.
Per una altra banda vaig escollir aquest fons de la foto perquè trobo que és una noia molt lliure, molt feliç, que li agrada molt estar a l’aire lliure, desconnectar de la ciutat, marxar de viatge encara que sigui pocs dies i veure coses noves.

Treball amb documents de google

Ha partir de l'assignatura Gestió de la informació i TIC, ens han ensenyat a fer ús de les aplicacions que ens ofereix google docs i fer una petita pràctica en grup (Raquel Barberà, David Sánchez, Mireia Bernadó i Esther Aldehuela) que consta en:

- fer un document de google, en aquest podem veure com ens posem d'acord a distància tots els components d'un grup.




- fer una presentació, en el qual constin fotos i totes les explicacions que ens interessin per la presentació

- finalment crear un formulari

La veritat és que aquesta aplicació ens ha sigut molt útil a l'hora de treballar en grup sense que sigui necessari quedar en persona.